Encara recorde allà pel 2009 quan eixir de festa els caps de setmana amb els amics i penjar la foto de la nit mentre encara continuàvem de festa era la última moda. No hi havia setmana en que no sentira la necessitat de fer partícep al món (o millor dit, al meu xicotet mon, en forma d'amics i familiars) de tot el que jo vivia i experimentava. Aquest costum va anar augmentant amb els anys fins al punt que alguns coneguts em comentaven burlonament de vegades, que per saber per on parava jo nom´s havien de mirar la meua última actualització a Facebook. Crec que aquesta xicoteta però precisa descripció de la meua dependència de la xàrcia de Mark Zuckerberg parla clarament del nivell d'adicció que vaig arribar a tindre.
Però tot passa, com se sol dir. I en aquest cas no sé ben bé si la febra se m'ha passat a mi a soles (ja sabeu que tots anem fent-nos majors) o si ha sigut Facebook amb la seua erràtica política de gestió de la privacitat dels seus usuaris qui tot solet s'ha encarregat de desecantar-me. Potser han sigut totes dues coses a l'hora. En qualsevol cas Facebook se'm presenta hui com una ferramenta estèril de la que un no sap bé quin és el seu "target" ni la seua utilitat. Mentre altres xàrcies socials transmeten clarament quin és el seu públic i centren tots els seus esforços en arribar-hi, Facebook és un monstre que està morint d'èxit per voler abarcar-ho tot i a tots els públics. Té fotos, notícies, esdeveniments, grups d'usuaris per interessos, vídeos, emoticons, etc, etc, etc... però jo no puc llevar-me de damunt la sensació de que quan més opcions oferix, més es despersonalitza i s'allunya del seu usuari tradicional. Almenys l'usuari de mitjana edat, que fins fa poc sempre ha format la seua base. Eixos que hui ja hem superat la treintena i no necessitem, ni volem, un frankenstein fet d'entre totes les opcions d'altres xàrcies com Snapchat, Instagram (de la que també són amos), messenger, etc.
Per a mi, vivint lluny del País Valencià, realment se'm fa costera amunt acabar tancant el meu compte de Facebook perquè tot i que ja quasi no hi publique mai res, continua sent la xàrcia social per mitjà de la qual puc seguir -més que siga passivament- les vides de molts amics, coneguts i en definitiva de persones que han passat en algun moment per la meua vida. També és que he de reconèixer que em fa molta peresa avisar un per un als meus més de mil contactes de FB de que en el futur si volen seguir estant en contacte amb mi m'hauran de seguir a alguna altra xàrcia social (però, a més, a quina? Perquè massa sé que mai em seguiran a la meua benvolguda Goodreads.com). I mentrestant em sentisc com un presoner que tot i saber que seria molt senzill trencar amb la seua pressó i ser completament lliure, veu amb llàstima com una mena de síndrome d'Estocolm, més que siga per mantindre el contacte amb persones ara llunyanes, l'obliga a aferrar-se als freds barrots del seu cautiveri.
Però no és així. Fa mesos que el que fa nomas un parell d'anys haguera sigut impensable va ocórrer quan vaig desinstal.lar l'app de Facebook a l'iPhone. Tot i que seguisc entrant a FB de quan en quan, em senc com si hagués travessat una de les barreras psicològiques més importants. Ara només em resta descarregar totes les meues fotos i vídeos i tancar definitivament el meu compte. Adéu Facebook!
Vaja, sense adonar-me'n acabe de descriure el primer dels meus desitjos d'any nou per al 2019.
Comments
Post a Comment